Omplint el buit és un treball que es situa a prop de l’estètica i el pensament orientals al voltant del concepte de buit. Aquest pensament estètic és present a tot mena d’art. Els espais en blanc de la pintura, les pauses dramàtiques dels actors al teatre i els moments en silenci de les pel·lícules. En la música el buit és el silenci o l’interval entre les notes. En la dansa, el buit és present als ballarins
aturats en una postura. Una pausa abans d’una emoció que s’ha d’expressar.

La tècnica d’aquesta obra es podria definir com un puntillisme performatiu. S’injecta a cada buit un raig de tinta xina, foradant i traspassant la fulla de paper japonès. Es fa mecànicament, a un ritme pausat. D’aquesta manera es va desenvolupant un paisatge, marcant entre cada punt un silenci, en el gest d’aixecar la mà del paper. Així es crea una partitura musical de silenci i renou. Aquesta acció de punxar, realitzada de forma repetitiva, porta també a un estat mental de tràngol, de quietud i de buit.

Es pretén que el públic no actuï com a element passiu a l’hora de contemplar l’obra, sinó com a un element actiu amb la ment, de tal forma que el buit o el blanc són omplerts per la riquesa de l’espectador. Un art que vol ser interpretat i no explícit.

Les peces remeten a la natura i a les muntanyes, que són el lloc primigeni on el silenci ens permet escoltar-nos a nosaltres mateixos i a aquesta natura. En sentit contrari al món actual, on tot ha de ser omplert, utilitzat i rendible, els moviments del plomí perforant el paper reincideixen en el buit. Les obertures resultants són les que creen les formes i les que doten l’obra de sentit.