L’espai urbà es concep habitualment com un entorn dominat per l’entramat que formen els seus carrers i edificis (allò que és, en major o menor mesura, estàtic) i els fluxos de persones, vehicles i mercaderies que ho travessen, marcant els ritmes que defineixen la vida a la ciutat al llarg del dia. Amb tot, aquest és també un espai saturat de signes, un paisatge que es pot llegir: des dels cartells que indiquen els noms dels carrers a aquells que assenyalen els llocs d’interès, les tanques publicitàries, i per descomptat els rètols d’empreses i establiments comercials de tota mena, però també els logotips que adornen les furgonetes de repartiment i els cotxes dels venedors, així com les motos i les bicicletes dels riders que porten a domicili qualsevol cosa encarregada a través d’una app. Tots aquests signes gràfics, executats amb major o menor perícia, omplen les nostres retines de missatges i contribueixen a fer dels carrers i places espais sorollosos a la vista.
El soroll que produeixen tantes i tantes maneres de donar una presència visual a un concepte i una identitat a un comerç o una empresa ens porta a no captar més que l’essencial del nostre entorn, registrant però després obviant tots aquests logotips, tots aquests noms escrits en plaques de metacrilat i retroil·luminades amb la finalitat de captar el nombre més gran de mirades possible. Encara que fan el possible per destacar, acaben sent invisibles. Només els veiem quan busquem un lloc en concret i, per tant, tornem a llegir el nostre entorn. Però aquests rètols i logotips queden registrats en la memòria, i poden evocar records o fins i tot emocions lligades a una experiència viscuda. L’escriptor Georges Perec, ferm defensor del valor del quotidià i d’allò que, per banal, tendim a ignorar, va construir en una ocasió un commovedor relat de la història del seu carrer natal, la desapareguda Rue Vilin de París, a través de la simple descripció de les façanes i els comerços que troba en cinc visites realitzades al llarg de sis anys. En les seves notes, que evoquen l’eficient objectivitat del naturalista, es va narrant la desaparició progressiva dels comerços, l’abandó de les cases i la seva posterior demolició, reflectint així el context de la remodelació urbanística del París de finals dels seixanta i l’efecte de l’especulació immobiliària que ha redibuixat els traçats de moltes ciutats.
Al projecte Balearic objet, Marcos Vidal llegeix el paisatge urbà de manera similar a com el fes Perec, per mitjà d’un procés metòdic baix el que subjau una certa nostàlgia. Vidal elabora una cartografia de la presència dels logotips de determinades empreses i establiments comercials a les Illes Balears per mitjà d’una sèrie de serigrafies i un mapa en
línia que permet connectar els logotips amb la seva localització geogràfica, a més de mostrar una imatge real del lloc en el qual es troba, o trobava, el comerç en qüestió. A diferència de Perec, el que mou a Vidal és un interès gràfic i no literari, i el seu punt de partida no és l’observació directa del carrer sinó la trobada fortuïta amb un arxiu de 80 pantalles de serigrafia amb més d’un centenar de logotips d’empreses i associacions balears que conservava una impremta ja desapareguda. Aquest material és essencial per al projecte tant pel contingut gràfic com per ser un objet trouvé, i en essència una deixalla, que l’artista sap recuperar i posar en valor per mitjà d’una apropiació que aconsegueix, alhora, treure els logotips del seu context i tornar a situar-los en l’espai que una vegada van ocupar.
El treball de Marcos Vidal es caracteritza per dirigir la seva mirada cap a allò que queda en desús però que també reflecteix de manera eloqüent la nostra societat de consum, i li interessa especialment la tècnica de la serigrafia, que s’ha situat en un particular espai compartit entre l’art contemporani (elevada al nivell de tècnica artística gràcies als grans noms del Pop Art en els seixanta), el disseny gràfic, el màrqueting, i l’àmbit dels mètodes de reproducció que van quedant obsolets després de la revolució digital. Notablement, l’arxiu trobat permet a l’artista reproduir la història de la imatge corporativa a les illes des dels anys noranta fins a 2008, el moment en què va començar l’última crisi financera
global. Els logotips d’hotels, restaurants, bars, discoteques, tota mena de serveis i associacions elaboren un perfil d’una societat bolcada en el turisme, que ha experimentat moments de gran creixement i profundes recessions. Les imatges associades als logos que ha recopilat l’artista ens mostren sovint espais abandonats, solars i locals tancats i barrats que fan d’una part del teixit empresarial balear una espècie de Rue Vilin en procés de decadència i desaparició.
Amb tot, l’apropiació que duu a terme Marcos Vidal no deixa de ser, essencialment, una obra d’art visual, i per això cal dedicar especial atenció a la sèrie de serigrafies com a composicions en les quals els logotips es converteixen en formes que se superposen sense barrejar-se i els colors, bàsics i rotunds, evoquen retolacions tosques en albarans i estovalles individuals de paper rugós. Curiosament, aquesta disposició fa que parem més atenció als logotips en si mateixos, no com un signe que s’associa a un local o un servei, sinó com una creació visual, que s’expressa a través d’imatges, tipografia i color. De manera conscient, l’artista acumula els logos en un espai reduït, els gira i col·loca segons encaixen en el paper i en la composició que està creant, els usa com a matèria primera per a una composició que gairebé podríem considerar abstracta. Però no podem evitar llegir aquestes serigrafies, i en fer-ho s’afegeix una interpretació de la societat de consum a les illes al llarg d’aquests anys, una societat en la qual es barregen turistes de diversa procedència que busquen diversió i treballadors locals que els proporcionen serveis. Aquest sistema binari de consum s’explota, s’esgota i es torna a posar en marxa en un cicle que sembla no tenir fi, com ocorre amb la constant reordenació de l’espai urbà. En les cunetes que genera aquest procés jeuen oblidats els comerços tancats i els elements que els van representar, ara ja obsolets. Vidal elabora amb ells una cartografia del que ha estat la societat balear marcada pel boom turístic dels anys seixanta i la sobreexplotació d’un model que es nota ja caduc.

Pau Walder